Bogota

L'Albert, la Maria i l'Arnau* (i el Tian!!) ens esperaven a Bogotà, i no els podíem decebre... Ha estat un dia i mig intens de posar-nos al dia. Hem pogut fer unes cervesetes, conèixer el germà i la mare de la María, "la Cuata", ... I encara vam tenir temps de pujar a Monserrate (tenen una Moreneta, tu!) i de tastar les millors hamburgueses de Colòmbia (que no les fa l'Arnau*, no ens enganyem).

L'Albert està fet un lligón, i més quan es posa les ulleres de sol. No hi qui li passi pel costat i se li resisteixi!! Ha estat genial veure-us, família! Esperem que no passin dos anys abans ens tornem a veure!! Moltes gràcies per tot i cuideu-vos molt! Naltros seguim cap a Alemanya i Mèxic, respectivament!!

I fins una altra, Sudamèrica! One, un plaer viatjar amb tu! Fins aviat!

*Per qui no ho sàpiga: l'Arnau és amic d'infància del Jordi. És el xef d'un dels restaurants més pijos de Bogotà, on viu i treballa des de fa uns dos anys.

********************

Albert, María y Arnau* (y Tian!!) nos esperaban en Bogotá, así que no podíamos defraudar-les. Ha sido un día y medio intenso de ponernos al día. Hemos podido tomar unas cervecitas, conocer al hermano de María, a "la Cuata", a la madre de María... Y aun nos quedó tiempo de subir a Monserrate (también tienen una Virgen morena!) y de catar las mejores hamburguesas de Colombia (que no las hace Arnau*, no nos vamos a engañar...)

Albert está hecho un ligón, más aun cuando se pone las gafas de sol! No hay quien pase por su lado y se resista a su sonrisa. Ha sido genial veros, família! Esperamos que no pasen dos años antes de volver a vernos!! Muchas gracias por todo, y cuidaros mucho! Nosotros seguimos para Alemania y Méjico, respectivamente.

Y hasta otra, Sudamérica! One, un placer viajar contigo! Hasta pronto!

*Arnau es un amigo de infancia de Jordi. Arnau es chef en un restaurante de los más pijos de Bogotá.

********************

Albert, María, Arnau (und Tian, der Hund) warteten auf uns in Bogota, also durften wir sie nicht enttäuschen. Es sind eineinhalb intensive Tage gewesen. Besichtigen konnten wir nur Monserrate, aber gute Momente hatten wir sonst genug!

Es ist super gewesen, Euch zu sehen!! Hoffentlich dauert es jetzt keine zwei Jahre, bis wir uns wieder sehen!! Vielen Dank für Alles!! Passt sehr auf Euch auf!! Wir müssen jetzt weiter nach Deutschland bzw. Mexico.

Ach ja, und bis zum nächsten Mal, Südamerika! One, es war ein Vergnügen!

*Arnau ist Jordis Kindheitsfreund. Er lebt seit 2 Jahren in Bogota mit seiner Freundin Maria (und seit knapp über einem Jahr mit seinem Sohn Albert), wo er als Chef eines der besten Restaurants der Stadt arbeitet.

********************

Albert, Maria, Arnau* (eta Tian!) gure zain zeuden Bogotan eta haiengana iritsi ginen bai! Egun t'erdi trinko izan ziren eguneratzen. Zerbezatxo batzuk hartu, Mariaren anaia Juan, haren neska "la Cuata" eta Mariaren ama ezagutu genituen. Eta Monserratera igotzeko denbora ere izan genuen (amabirgin beltza ere badute han!), eta Colombiako hamburgesa goxoenak probatzeko aztia ere izan genuen (eta ez ditu Arnauk* egiten).

Albert ligoi bat eginda dago, betaurreko beltzak jartzen dituenean batez ere! Irribarre erakargarria du oso! Ederra izan da familia hau ezagutzea. Eskerrik asko zuen eskuzabaltasunagatik!

Hemendik, Jordi eta Anak Mexiko aldera egin dute, eta One, berriz... Alemaniara! Plazer bat izan da bidaia eta bloga zuekin banatzea, Jordi eta Ana. Bidaia on eta laister arte!

Beste bat arte Hegoamerika!

*Arnau Jordiren txikitako laguna da. Bogotáko Matiz izeneko jatetxe dotore bateko chef-a gainera!

Taganga + Parque Tayrona

Santa Marta és massa gran. I a Taganga hi ha els italians que vam trobar a Cuenca. Anem a Taganga! Un poblet de pescadors en una caleta que amb l'arribada del turisme van obrir algun hostal i van refuncionar les barques per transportar submarinistes, però que ha sabut conservar l'ambient tranquil de poble.

Primer dia, posta de sol des de la platja: un paisatge idíl·lic! I hi vam conèixer el Sebastian, l'instructor de submarinisme que l'endemà ens va acompanyar sota l'aigua en un parell d'immersions. Va ser molt maco veure coralls i peixos de totes mides i colors. Per la One, eren les primeres immersions, així que emoció doblada! Una altra gran experiencia per a la col·lecció! També vam fer una barbacoa amb la Monica i l'Steffano al nostre hostal! Amb peix (pargo) comprat directament als pescadors a 10.000 pesos la lliura. Boníssim!!

Una escapadeta al Parc Tayrona, un parc nacional natural concessionat a una empresa que sap aprofitar la concessió, amb una entrada considerable i encarint tot el que venen, així els turistes se senten com a casa. El parc és una zona de selva i manglars, amb platges de sorra blanca i aigües turqueses. Només és permès el bany a les platges que tenen barreres de corall que frenen la fúria de les onades i els corrents submarins. I una altra experiència per al diari; dormir en una hamaca amb l'única separació d'una mosquitera entre nosaltres i els sons de la jungla i de les ones.

Última nit a Taganga, i vol a Bogotà. La capital no sé si ens espera, pero l'Arnau, la Maria i l'Albert sí!

***************************

Santa Marta es demasiado grande. Y en Taganga estan los italianos que encontramos en Cuenca. Vamos a Taganga! Un pueblecito de pescadores en una calita que con la llegada del turismo abrieron algún hostal y reconvirtieron algunas barcas para transportar submarinistas, pero que ha sabido conservar el ambiente tranquilo de pueblo.

Primer día, puesta de sol desde la playa: un paisaje idílico! Y ahí conocimos a Sebastián, el instructor de submarinismo que al día siguiente nos acompañó bajo el agua en un par de inmersiones. Fue muy bonito maco ver corales y peces de todos los tamaños y colores. Para One, eran las primeras inmersiones, así que emoción doblada! Otra gran experiencia para la colección! También hicimos una barbacoa con Monica y Steffano en nuestro hostal! Con pescado (pargo) compraddo directamente a los pescadores a 10.000 pesos la libra. Buenísimo!!

Una escapadita al Parque Tayrona, un parque nacional natural concesionado a una empresa que sabe aprovechar la concesión con una sustanciosa entrada y encareciendo todo lo que venden, así los turistas se sienten como en casa. El parque es una zona de selva y manglares, con playas de arena blanca y aguas turquesas. Solo está permitido el baño en las playas que tienen barreras de coral que frenen la furia de las olas y las corrientes submarinos. Y otra experiencia para el diario: dormir en una hamaca, con sólo una mosquitera separándote de los ruidos de la jungla y de las olas!

Última noche caribeña en Taganga, y vuelo a Bogotá. La capital no sé si nos espera, pero Arnau, María Albert sí!

***************************

Santa Marta hiri handia da. Tagangan, aldiz, Cuencan ezagututako italiarrak daude. Beraz, goazen Tagangara!!! Arrantzale herrixka, turisten etorrerarekin ostatu batzuk ireki eta txalupa batzuk urazpira eraman ahal izateko berregituratu ostean ere, bere xarma eta lasaitasuna mantendu dituena.

Lehenengo arratsaldean, ilunabarra hondartzan ikusi genuen, hori bai paisaia xarmagarria. Bertan Sebastian ezagutu genuen, urazpiko buzeatzaile irakaslea berau eta Miriam, euskal jatorria duen andaluziarra, Arrizabalgatarra bera ere! Beraiekin egin genituen ur azpiko murgilketak. Leku ederrak ikusi genituen, kolore eta tamaina guztietako koral eta arrainen artean egin genuen igeri. Gainera, Oneren lehenengo aldia zenez, zirrara bikoitza!!! Bizipen ederra zakurako! Gure ostatuan Monica eta Steffano italiarrekin barbakoa ere prestatu genuen, zuzenean arrantzaleei erositako parko fresko eta merke-merkearekin!

Handik Tayrona Parkera irteera egin genuen, parke nazional naturala da berau, baina oso garestia. Parkearen ardura daraman enpresak bai sarrera eta barruko prezioak benetan puztutzen ditu, turistak etxean bezela sentitzeko! Parkea ohian eta mangladiz osatua dago, ur turkesako hondartza txuriekin. Koralezko eta harrizko hesi naturala duten hondartzetan, olatu bortitz eta urpeko korronteetaz babesten dutenetan bakarrik egin daiteke igerian. Eta gogoan jasotzeko beste bizipena, hamaka batean, gainean moskitoengandik babesteko sarea eta euritatik babesteko karpa bakarrik, basoko eta olatuen soinua entzuten genuelarik! 

Azken gaua Tagangan, One itxasotik agurtu zen eta Bogotara hegaldia. Hiriburua agian ez dago gure zain, baina Arnau, Maria eta Albert bai!

***************************

Santa Marta ist zu groß. Und in Taganga können wir die Italiener treffen, die wir in Cuenca kennen lernten. So... ab nach Taganga! Ein kleiner Fischerdorf mit einem schönen Strand, ein paar Hostels und einige Tauchschulen. 

Am ersten Tag, Sonnenuntergang am Strand. Dort lernten wir Sebastian kennen, einen Tauchlehrer der uns am Tag drauf auf ein Tauchausflug mitnahm. Es war sehr schön, eine Menge Korallen, Wasserpflanzen und Fischen in jeder Form und Farbe zu sehen. und es waren die ersten Tauchgänge für One, so dass die Aufregung doppelt war! Noch ein Erlebnis für unsere Sammlung! Den Abend ließen wir bei einem Grill mit Monica und Steffano in unserem Hostel abklingen. 

Ein Kurzausflug in den Tayrona-Park war der Abschied aus der Karibik-Küste. Dieser Park ist ein Gebiet mit Wald, Mangroven, weißen Stränden und türkisfarbenem Wasser. Schwimmen kann man nur an den Stränden, wo Korallenriffe vor den großen Wellen und Unterwasserströme des offenen Meeres schtüzen. Und noch ein Erlebnis fürs Tagebuch: auf einer Hängematte schlafen, wobei nur ein Netz dich von den Läuten des Dschungels und der Wellen trennt!

Die letzte karibische Nacht verbrachten wir in Taganga, vor dem Flug nach Bogota. Dort warteten Arnau (ein Kindheitsfreund von Jordi), seine Freundin María und ihr Sohn Albert auf uns!

Cartagena

La ciutat té barris molt diferenciats: el casc antic, la zona de grata-cels, el barri de Getsemaní, ... El casc antic, joia colonial poblada per casetes antigues, totes amb boniques façanes decorades per balcons, portals i barbacanes de fusta i abrigades per una muralla. La zona de grata-cels, amb gent d'alt poder adquisitu visquent amuntegada en edificis altíssims, amb botigues d'alt standing. Getsemaní, amb edificacions relativament noves amb façanes aolorides.

I al voltant.. platges. Vam ser en dues, Manzanillo y Barú. La primera, al nord de la ciutat, una platja llarga de sorra fosca en la que vam estar pràcticament sols. La segona, de sorra groguenca i aigües turqueses, plena de xiringuitos, zones d'ombra, venedors... Tot i així, en no ser temporada alta (tot i que segons els locals a Cartagena és temporada tot l'any...) es podia estar tranquil per poc que t'allunyéssis una mica de la zona més abarrotada de la platja. Vam estar la mar de bé i ens vam poder dutxar amb aigua dolça per cortesia d'uns nuvolots negres que van tenir la gentilesa de visitar-nos quan devia fer dies que no trobaven un lavabo. Vam aprofitar aquesta estona per xerrar (o millor dit perquè ens xerréssin) uns argentins mentre ens aixoplugàvem en un restaurant.

I a l'hotel, un petit luxe a Getsemaní, ens vam poder fer passar el calor asfixiant en una carmanyola amb aigua...

*************************

La ciudad tiene barrios muy diferenciados: el casco antiguo, la zona de rascacielos, el barrio de Getsemaní, ... El casco antíguo, joya colonial poblada por casitas antíguas, todas con bonitas fachadas adornadas por balcones, portales y barbacanas de madera y arropadas por una muralla. La zona de rascacielos, con gente de alto poder adquisitivo viviendo amontonada en edificios altísimos, con tiendas de alto standing. Getsemaní, con edificaciones relativamente nuevas con fachadas coloridas.

Y alrededor... playas. Estuvimos en dos, Manzanillo y Barú. La primera, al norte de la ciudad, una playa larga de arena oscura larga y en la que estuvimos casi solos. La segunda, de arena amarillenta y aguas turquesas, con montones de chiringuitos, zonas de sombra, vendedores... Aun así, al no ser temporada alta (Aunque según los locales en Cartagena es temporada todo el año...) se podía estar tranquilo a la que te alejabas un poco de la zona más abarrotada de la playa. Estuvimos tan a gusto y nos pudimos dar una ducha de agua dulce cuando tuvieron a bien visitarnos unos nubarrones negros que debía de hacer días que no encontraban un servicio... Ese rato lo aprovechamos para charlar (o más bien que nos charlaran) unos argentinos bajo el toldo de un restaurante.

Y en el hotel, un pequeño lujo en Getsemaní, disfrutamos de un tupper con agua en el que bañarnos para quitarnos un poco el calorazo aplastante que hacía.

*************************

Cartagena hat mehrere Gebiete: das Hochhausviertel, die Altstadt, voll mit Kolonial-Häusern mit hübschen Fassaden mit Holzbalkonen und das bunte Getsemani, wo jedes Haus eine andere Farbe hat als die der Nachbarn.

Um Cartagena findet man jede Menge Strände. Wir waren am Strand Manzanillos, mit dunklem Sand wo wir fast allein waren. Und wir waren auch an einem Starand auf der Insel BAräu. Der sand war gelbisch, das Wasser türkis und man konnte seine Ruhe finden, indem man sich ein bisschen von der bevölkerten Seite des Strandes entfernte. Wir hatten eine kühle Dusche, wie vom Himmel gefallen, als ein paar dunkle Wolken, die lange keine Toilette mehr gesehen hatten, über uns flogen.

In unserem Hotel in Getemani gönnten wir uns einen kleinen Luxus in einem Hotel mit einer Tupper-Dose voll mit Wasser, wo wir die drückende Wärme etwas trotzen konnten.

**************************

Auzo ezberdinak ditu hiriaren erdialdeak: alde zaharra, etxeorratzez jositako Bocagrande auzo modernoa eta Getsemani auzoa. Alde zaharra, kolonial garaiko etxe koloretsu eta dotoreez josia, balkoi apainen lehiaketa dirudiena, harresiz inguratua. Bocagrande ingurua, gende aberatsagoa bizi den pisu askotako etxe luzeez betea. Eta Getsemani auzoa, etxebizitza modernoago eta etxe koloretsuekin.

Eta inguru guztian, hondartzak!!! Bi bisitatu genituen, Manzanillo eta Barú irlako hondartza txuria. Lehenengoa, hiritik iparraldera geratzen dena, hondartza luze eta harea ilunekoa berau, bakar-bakarrik egon ginen ia denbora guztian. Bigarrena, oso turistikoa, hondar argi eta ur turkesak dituena, baina baita saltzaile piloa, txiringito eta itzala emateko toldoz josia ere. Turismoarentzat sasoi gorena ez den arren (nahiz eta urte guztian zehar dagoen jendea) nahiko lasai egon ahal izan genuen hondartzako zatirik jendetsuenetik aldenduta. Primeran egon ginen, eta ur gezarekin dutxa hartu ahal izan genuen, laino beltzen bisita jaso genuenean, aspaldiko partez euririk gabe (6 hilabetetik gora), gustora jaso zuen lurrak eta biztanleek ordu ta pikuko eurijasa! Bitartean toldo baten azpian argentinar batzuekin hizketan jardun genuen, gende oso jatorra!

Eta ostatua, Getsemaniko luxotxo bat, zeinak urezko poxpoilo kutxa bat zuen, eta egiten zuen berotik freskatzeko primeran etorri zitzaigun!

San Agustin-Popayan-Cali-Cartagena

San Agustin Popayan. 4 horas. Sin incidentes notables.

Popayan, la ciudad blanca. Llegamos en domingo, con todo cerrado. "Las calles desbordadas / de soledad/ musican su canción de asfalto y humedad". Pero nos dimos un paseíto y nos sentamos a repasar nuestros pasados, presentes y futuros en una terraza que sí abrió para nosotros. 

Popayan-Cali. 3,5 horas sin incidentes. Eso,eso: que las 3,5 horas serían sin incidentes. Pero como en todos lados siempre hay gente descontenta. Y cuando en Colombia les da por protestar, no es raro que corten la Panamericana si les pilla cerca. Un poco como los de la UAB con la AP-7... Total que tras 2 horas de viaje empieza una retención del copón (que poético!). Nuestro conductor hizo un "fijaos qué jugadita" durante más de 5 kilómetros, hasta que no pudimos pasar más. Al fondo, 500 metros más allá, columna de humo negro. Ahí nos enteramos de que era una comunidad afro-americana protestando por sus derechos sobre determinadas fincas y explotaciones mineras. Tras un buen rato esperando, gente que venía en dirección contraria empezó a comentar que era seguro cruzar al otro lado a pie (para los vehículos, no había opción). Teníamos que llegar a Cali antes del amanecer, así que tras meditarlo nos decidimos a coger mochilas y acercarnos. Todo iba bien, la gente iba confirmando que se podía pasar sin problemas... Hasta que llegó el blindado de la policía. La gente empezó a correr y a esconderse en casas y a cerrar rejas y otros a alejarse corriendo atrás por la carretera "esto se va a poner feo". Así que nada, intento frustrado. Retiradaaaa!!! (pero no tan épico como en las pelis,eh) BomBomBom! Palmera de estelas de humo de las bombas de gas lacrimógeno disparadas des de el blindado. Se empezó a oír el ruido de piedras al chocar contra la chapa.

A esperar toca! Desde distancia segura veíamos los chorros de agua intentando apagar el fuego de neumáticos y suponemos de más de un encendido que iba saliendo de las cunetas. Dos horas después de suponer tira-y-aflojas de policía y manifestantes y ver volar algún que otro cóctel molotov a lo lejos, volvió a empezar el flujo de gente cruzado. La policía decía que cruzar era un poco arriesgado pero no peligroso. La gente que venía, que no les decían nada los manifestantes. El sol seguía su paso hacia el horizonte indiferente a los asuntos terrenales. 18:00 - ahora o nunca. Y adiós al avión Cali-Cartagena. Venga, vamos. Aceleramos nuestro corazón a 80 o 100, cargamos mochilas y emprendimos el segundo round. Nos íbamos acercando con paso tranquilo, todo parecía tranquilo. El blindado retrocediendo, un grupo de manifestantes negociando tranquilos con la poli. Metro más adelante, cuatro neumáticos tosían restos de humo sobre el suelo empapado. Luego, tocones, bambús atravesados en la carretera. Y piedras. Muchas piedras.  En el suelo y en las manos, por suerte ninguna con alas. Aceleramos el paso, ante miradas entre curiosas y amenazantes.  Un par de policías paseaban bastante tranquilos (con su fusil, eso sí), y nos sonrieron y tranquilizaron. Respiramos de nuevo dejando atrás los últimos bambús y las últimas piedras. Ahora sólo quedaba encontrar un bus que se diera la vuelta y llegar a Cali. Al fin encontramos uno que maniobraba mientras gritaba "Santandeeeeer". Así que tocaba escala. Y billete nuevo. Y otro billete de Santander a Cali. Así que bueno, contentos de seguir enteros, llegamos a Cali con 4 horas de retraso, de noche y sin hotel. Éste último lo encontramos junto a la terminal de buses, donde caímos redondos a esperar que el despertador nos llevara a primera hora de la mañana al aeropuerto... Cali, ya nos vemos a la próxima...

El vuelo fue un aburrimiento. 1h10 de nada, sin ni una turbulencia. Qué falta de emoción. Qué desazón. Qué... ¡¡Que estamos en el Caribe!!

***************

San Agustin - Popayan. 4 hores. Sense incidents notables.

Popayan, la ciutat blanca. Vam aribar en diumenge. Tot tancat. Ciutat deserta. Però ens vam passejar pels carrers i seure a la terrassa del si-no-fós.

Popayan-Cali. 3,5 hores sense incidents. Això mateix, que les 3,5 hores serien sense incidents. Però com sempre passa al cine, a tot arreu hi ha algú descontent. I quan a Colòmbia a algú li puja la mosca al nas, li agafa per tallar la Panamericana. Una mica com els de l'Autònoma amb l'AP-7. Total que després de 2 hores de viatge comença una retenció com a l'AP-7, també, però de les del 15 d'Agost. Sort que teníem un conductor més viu que la resta, i va començar a tirar milles per l'esquerra durant més de 5 kilòmetres, fins que no es podia passar més. Al fons, 500 metres més enllà, columna de fum negre. Per fi ens vam assebentar del que passava: una comunitat afro-americana protestant pels seus drets sobre determinades finques i explotacions mineres. Després de fer-la petar una bona estona amb els que estàven com naltros, va començar a arribar gent en direcció contrària que comentava que era segur passar a l'altre costat a peu (els vehicles, ni pensar-ho). Havíem d'arribar a Cali abans de l'alba, així que després de la reunió del comitè de crisi, ens vam aliar al Daniel, un Colombià ballarí que tenia pressa per arribar a l'assaig; vam carregar la motxilla, i ens vam anar acostant a la zona zero. Tot anava bé, la gent que anava venint anava confirmant que sense problemes... Fins que va arribar el blindat de la policia, i allò va ser campi-qui-pugui. Gent corrent carretera avall allunyant-se de la zona de la protesta, gent amagant-se a casa i tancant les reixes, dient "esto se va a poner feo". Així que res, intent frustrat. Retiradaaaa!!! (però no tant èpic com a les pelis, no us penseu) BomBomBom! Palmera d'esteles de fum de las bombes de gas lacrimògen disparades des del blindat. Es va començar a sentir el clonc clonc de les pedres tenint-se-les amb la xapa del blindat...

A esperar toquen! Des de distància segura vèiem els raigs d'aigua intentant apagar el foc de pneumàtics i suposem que d'algun escalfat que anava sortint dels vorals de la carretera. Dues hores després d'imangiar estira-i-arronses entre policia i manifestants i de veure volar algun còctel molotov en la llunyania, la cosa es va tornar a calmar i va tornar a començar el flux de gent que creuava. La policia deia que creuar era una mica arriscat però no perillós. La gent que venia, que els manifestants no els feien ni cas. El sol seguia el seu pas cap a l'horitzó indiferent a les disputes terrenals. 18:00 - ara o mai. I adéu a l'avió Cali-Cartagena. Vinga, som-hi. Vam accelerar el cor a 80 o 100, vam carregar motxilles i vam iniciar el segon round. Ens anàvem acostant a pas tranquil, tot semblava calmat. El blindat retrocedint, un grup de manifestants negociant tranquils amb la poli. Uns metres més endavant, les primeres barricades. Quatre pneumàtics tossien restes de fum sobre el terre remullat. Després, culots, bambús atravessats a la carretera i pedres. Moltes pedres. Per terra i a les mans, per sort cap amb ales. Vam accelerar el pas, observats per ulls entre curiosos i amenaçants.  Un parell de policies passejaven bastant tranquils (amb els seus fusells, això sí), i ens van somriure i tranquilitzar. Vam tornar a respirar deixant enrere els últims bambús i les últimes pedres. Ara "només" havíem de trobar un bus que girés cua per aquest costat i arribar a Cali. Al final en vam veure un que maniobrava mentre cridava "Santandeeeeer". Així que tocava escala a Cantàbria. I bitllet nou. I un altre bitllet de Santander a Cali. Contents de seguir sencers, vam arribar a Cali amb 4 hores de retard, de nit i sense hotel. En vam trobar un just a tocar de la terminal de busos, on vam caure plans com a coques a esperar que el despertador ens portés a l'aeroport a primera hora del matí. Cali, ja ens veurem a la propera i tal...

El vol va ser avorridíssim. 1h10 de no res, sense turbulències i puntual. Quina falta d'emoció. Quina desil·lusió. Quina... Alegria! Som al Carib!!!

****************************

San Agustinetik Popayanera 4 orduko bidaia, arazo larririk gabe.

Popayan, hiri zuri bezela ere ezaguna dena, igandea izaki, bizitza barik ageri zen. Kaleak itxitako jatetxe eta dendaz josita zeuden. Baina bueltatxo bat eman eta topatu genueniraganaz, orainaz eta ondotik datorrenataz hizketan aritzeko parada topatu genuen ireki berria zen terrazatxo batean.

Popayanetik Calira 3,5 orduko bidaia, arazorik gabe. Horixe, 3,5 ordu gabe eta beste ia hainbeste autobidean geratuta. Panamerikana bidea jarraitzean ez da arraroa, inguruko langile edo kexatu nahi diren komunitateek bide hau protesta moduan ixtea. Eta guri ere hori pasatu zitzaigun, 2 ordu bidean izan ostean, auto pilaketak hasi ziren. Gu gindoazen autobuseko gidariak 5 bat kilometro aurreratu gintuen auto hilara salto eginez, bidea moztu aurreko kilometrora. Handik ke beltza ikusten genuen eta bertako afro-amerikar komunitateak lursail eta meatzeen kudeapenaren aldeko eskubideen aldarrikapena egiten zutela jakin genuen. Zain eta zain egon ostean, bestaldetik oinez zetorren jendeak pasatzen uzten zutela esan ziguten, autoek ez zeukatela aukerarik. Hurrengo goizalderako Calin behar genuen, beraz motxilak hartu eta oinez.bestaldera pasatzen hasi ginen. Orduantxe, ordea, poliziaren kamioi blindatua iritsi zen, negarra eragiten duen gasa botatzen zuten blidatutik... eta haren aurka harrika hasi zirenez, atzera egin behar izan genuen. Sua ez zuten itzaltzea lortzen, eta ez genuen esperantza asko laister irekiko zutenik bidea. Molotov batzuen bidea ikusi genuen urrutitik, baina 2 ordu zain egon ostean berriz jendea oinez iristen ikusi genuen eta guk ere aurrera egitea erabaki genuen, ilundu aurretik handik alde egiteko justu-justuan! Bestela, agur Cali-Cartagena hegaldiari! Bihotza bizkortu, motxilak bizkarrean lotu eta poliki aurrera. Lasaiago zirudien bideak, kamioia atzeraka, polizia eta aldarrikatzaileetako batzuk hizketan... Erretako gurpilak oraindik kea zeriela, bambuekin moztuta zegoen bidea aurreraxeago. Harri piloa ere bai, tamaina ezberdinetakoak eta asko! Baina lurrean edo eskuetan, ez airean. Pausoa azkartu genuen begirada galdekor eta mehatxakorren artean. Pasioan zeuden bi poliziek kaso egin eta lasaitu gintuzten, eta ehundaka metro aurreraxeago arnasa lasaiago hartzen hasi ginen. Calira eramango gintuen autobusen baten bila hasi ginen. Ez genuen asko ibili behar izan "Santander" garraisika eta maniobretan zegoen bus bat topatzeko. Bidai saria hiru aldiz ordaindu behar izan genuen azkenean. Baina osorik iritsi ginen Calira, hori bai, gauez eta lotarako lekurik gabe. Autobus terminaletik gertu hartu genuen ostatu eta dutxa hotz baten ostean ziplo erori ginen lo goxoan. Hurrengo goizeko hegazkinera ametsetan iritsi ginen. Arazo gabeko ordu terdiko bidaia eta... Karibean gaude! Cali eta bertako saltsa dantzalekuak beste baterako utzi beharko..