San Agustin-Popayan-Cali-Cartagena

San Agustin Popayan. 4 horas. Sin incidentes notables.

Popayan, la ciudad blanca. Llegamos en domingo, con todo cerrado. "Las calles desbordadas / de soledad/ musican su canción de asfalto y humedad". Pero nos dimos un paseíto y nos sentamos a repasar nuestros pasados, presentes y futuros en una terraza que sí abrió para nosotros. 

Popayan-Cali. 3,5 horas sin incidentes. Eso,eso: que las 3,5 horas serían sin incidentes. Pero como en todos lados siempre hay gente descontenta. Y cuando en Colombia les da por protestar, no es raro que corten la Panamericana si les pilla cerca. Un poco como los de la UAB con la AP-7... Total que tras 2 horas de viaje empieza una retención del copón (que poético!). Nuestro conductor hizo un "fijaos qué jugadita" durante más de 5 kilómetros, hasta que no pudimos pasar más. Al fondo, 500 metros más allá, columna de humo negro. Ahí nos enteramos de que era una comunidad afro-americana protestando por sus derechos sobre determinadas fincas y explotaciones mineras. Tras un buen rato esperando, gente que venía en dirección contraria empezó a comentar que era seguro cruzar al otro lado a pie (para los vehículos, no había opción). Teníamos que llegar a Cali antes del amanecer, así que tras meditarlo nos decidimos a coger mochilas y acercarnos. Todo iba bien, la gente iba confirmando que se podía pasar sin problemas... Hasta que llegó el blindado de la policía. La gente empezó a correr y a esconderse en casas y a cerrar rejas y otros a alejarse corriendo atrás por la carretera "esto se va a poner feo". Así que nada, intento frustrado. Retiradaaaa!!! (pero no tan épico como en las pelis,eh) BomBomBom! Palmera de estelas de humo de las bombas de gas lacrimógeno disparadas des de el blindado. Se empezó a oír el ruido de piedras al chocar contra la chapa.

A esperar toca! Desde distancia segura veíamos los chorros de agua intentando apagar el fuego de neumáticos y suponemos de más de un encendido que iba saliendo de las cunetas. Dos horas después de suponer tira-y-aflojas de policía y manifestantes y ver volar algún que otro cóctel molotov a lo lejos, volvió a empezar el flujo de gente cruzado. La policía decía que cruzar era un poco arriesgado pero no peligroso. La gente que venía, que no les decían nada los manifestantes. El sol seguía su paso hacia el horizonte indiferente a los asuntos terrenales. 18:00 - ahora o nunca. Y adiós al avión Cali-Cartagena. Venga, vamos. Aceleramos nuestro corazón a 80 o 100, cargamos mochilas y emprendimos el segundo round. Nos íbamos acercando con paso tranquilo, todo parecía tranquilo. El blindado retrocediendo, un grupo de manifestantes negociando tranquilos con la poli. Metro más adelante, cuatro neumáticos tosían restos de humo sobre el suelo empapado. Luego, tocones, bambús atravesados en la carretera. Y piedras. Muchas piedras.  En el suelo y en las manos, por suerte ninguna con alas. Aceleramos el paso, ante miradas entre curiosas y amenazantes.  Un par de policías paseaban bastante tranquilos (con su fusil, eso sí), y nos sonrieron y tranquilizaron. Respiramos de nuevo dejando atrás los últimos bambús y las últimas piedras. Ahora sólo quedaba encontrar un bus que se diera la vuelta y llegar a Cali. Al fin encontramos uno que maniobraba mientras gritaba "Santandeeeeer". Así que tocaba escala. Y billete nuevo. Y otro billete de Santander a Cali. Así que bueno, contentos de seguir enteros, llegamos a Cali con 4 horas de retraso, de noche y sin hotel. Éste último lo encontramos junto a la terminal de buses, donde caímos redondos a esperar que el despertador nos llevara a primera hora de la mañana al aeropuerto... Cali, ya nos vemos a la próxima...

El vuelo fue un aburrimiento. 1h10 de nada, sin ni una turbulencia. Qué falta de emoción. Qué desazón. Qué... ¡¡Que estamos en el Caribe!!

***************

San Agustin - Popayan. 4 hores. Sense incidents notables.

Popayan, la ciutat blanca. Vam aribar en diumenge. Tot tancat. Ciutat deserta. Però ens vam passejar pels carrers i seure a la terrassa del si-no-fós.

Popayan-Cali. 3,5 hores sense incidents. Això mateix, que les 3,5 hores serien sense incidents. Però com sempre passa al cine, a tot arreu hi ha algú descontent. I quan a Colòmbia a algú li puja la mosca al nas, li agafa per tallar la Panamericana. Una mica com els de l'Autònoma amb l'AP-7. Total que després de 2 hores de viatge comença una retenció com a l'AP-7, també, però de les del 15 d'Agost. Sort que teníem un conductor més viu que la resta, i va començar a tirar milles per l'esquerra durant més de 5 kilòmetres, fins que no es podia passar més. Al fons, 500 metres més enllà, columna de fum negre. Per fi ens vam assebentar del que passava: una comunitat afro-americana protestant pels seus drets sobre determinades finques i explotacions mineres. Després de fer-la petar una bona estona amb els que estàven com naltros, va començar a arribar gent en direcció contrària que comentava que era segur passar a l'altre costat a peu (els vehicles, ni pensar-ho). Havíem d'arribar a Cali abans de l'alba, així que després de la reunió del comitè de crisi, ens vam aliar al Daniel, un Colombià ballarí que tenia pressa per arribar a l'assaig; vam carregar la motxilla, i ens vam anar acostant a la zona zero. Tot anava bé, la gent que anava venint anava confirmant que sense problemes... Fins que va arribar el blindat de la policia, i allò va ser campi-qui-pugui. Gent corrent carretera avall allunyant-se de la zona de la protesta, gent amagant-se a casa i tancant les reixes, dient "esto se va a poner feo". Així que res, intent frustrat. Retiradaaaa!!! (però no tant èpic com a les pelis, no us penseu) BomBomBom! Palmera d'esteles de fum de las bombes de gas lacrimògen disparades des del blindat. Es va començar a sentir el clonc clonc de les pedres tenint-se-les amb la xapa del blindat...

A esperar toquen! Des de distància segura vèiem els raigs d'aigua intentant apagar el foc de pneumàtics i suposem que d'algun escalfat que anava sortint dels vorals de la carretera. Dues hores després d'imangiar estira-i-arronses entre policia i manifestants i de veure volar algun còctel molotov en la llunyania, la cosa es va tornar a calmar i va tornar a començar el flux de gent que creuava. La policia deia que creuar era una mica arriscat però no perillós. La gent que venia, que els manifestants no els feien ni cas. El sol seguia el seu pas cap a l'horitzó indiferent a les disputes terrenals. 18:00 - ara o mai. I adéu a l'avió Cali-Cartagena. Vinga, som-hi. Vam accelerar el cor a 80 o 100, vam carregar motxilles i vam iniciar el segon round. Ens anàvem acostant a pas tranquil, tot semblava calmat. El blindat retrocedint, un grup de manifestants negociant tranquils amb la poli. Uns metres més endavant, les primeres barricades. Quatre pneumàtics tossien restes de fum sobre el terre remullat. Després, culots, bambús atravessats a la carretera i pedres. Moltes pedres. Per terra i a les mans, per sort cap amb ales. Vam accelerar el pas, observats per ulls entre curiosos i amenaçants.  Un parell de policies passejaven bastant tranquils (amb els seus fusells, això sí), i ens van somriure i tranquilitzar. Vam tornar a respirar deixant enrere els últims bambús i les últimes pedres. Ara "només" havíem de trobar un bus que girés cua per aquest costat i arribar a Cali. Al final en vam veure un que maniobrava mentre cridava "Santandeeeeer". Així que tocava escala a Cantàbria. I bitllet nou. I un altre bitllet de Santander a Cali. Contents de seguir sencers, vam arribar a Cali amb 4 hores de retard, de nit i sense hotel. En vam trobar un just a tocar de la terminal de busos, on vam caure plans com a coques a esperar que el despertador ens portés a l'aeroport a primera hora del matí. Cali, ja ens veurem a la propera i tal...

El vol va ser avorridíssim. 1h10 de no res, sense turbulències i puntual. Quina falta d'emoció. Quina desil·lusió. Quina... Alegria! Som al Carib!!!

****************************

San Agustinetik Popayanera 4 orduko bidaia, arazo larririk gabe.

Popayan, hiri zuri bezela ere ezaguna dena, igandea izaki, bizitza barik ageri zen. Kaleak itxitako jatetxe eta dendaz josita zeuden. Baina bueltatxo bat eman eta topatu genueniraganaz, orainaz eta ondotik datorrenataz hizketan aritzeko parada topatu genuen ireki berria zen terrazatxo batean.

Popayanetik Calira 3,5 orduko bidaia, arazorik gabe. Horixe, 3,5 ordu gabe eta beste ia hainbeste autobidean geratuta. Panamerikana bidea jarraitzean ez da arraroa, inguruko langile edo kexatu nahi diren komunitateek bide hau protesta moduan ixtea. Eta guri ere hori pasatu zitzaigun, 2 ordu bidean izan ostean, auto pilaketak hasi ziren. Gu gindoazen autobuseko gidariak 5 bat kilometro aurreratu gintuen auto hilara salto eginez, bidea moztu aurreko kilometrora. Handik ke beltza ikusten genuen eta bertako afro-amerikar komunitateak lursail eta meatzeen kudeapenaren aldeko eskubideen aldarrikapena egiten zutela jakin genuen. Zain eta zain egon ostean, bestaldetik oinez zetorren jendeak pasatzen uzten zutela esan ziguten, autoek ez zeukatela aukerarik. Hurrengo goizalderako Calin behar genuen, beraz motxilak hartu eta oinez.bestaldera pasatzen hasi ginen. Orduantxe, ordea, poliziaren kamioi blindatua iritsi zen, negarra eragiten duen gasa botatzen zuten blidatutik... eta haren aurka harrika hasi zirenez, atzera egin behar izan genuen. Sua ez zuten itzaltzea lortzen, eta ez genuen esperantza asko laister irekiko zutenik bidea. Molotov batzuen bidea ikusi genuen urrutitik, baina 2 ordu zain egon ostean berriz jendea oinez iristen ikusi genuen eta guk ere aurrera egitea erabaki genuen, ilundu aurretik handik alde egiteko justu-justuan! Bestela, agur Cali-Cartagena hegaldiari! Bihotza bizkortu, motxilak bizkarrean lotu eta poliki aurrera. Lasaiago zirudien bideak, kamioia atzeraka, polizia eta aldarrikatzaileetako batzuk hizketan... Erretako gurpilak oraindik kea zeriela, bambuekin moztuta zegoen bidea aurreraxeago. Harri piloa ere bai, tamaina ezberdinetakoak eta asko! Baina lurrean edo eskuetan, ez airean. Pausoa azkartu genuen begirada galdekor eta mehatxakorren artean. Pasioan zeuden bi poliziek kaso egin eta lasaitu gintuzten, eta ehundaka metro aurreraxeago arnasa lasaiago hartzen hasi ginen. Calira eramango gintuen autobusen baten bila hasi ginen. Ez genuen asko ibili behar izan "Santander" garraisika eta maniobretan zegoen bus bat topatzeko. Bidai saria hiru aldiz ordaindu behar izan genuen azkenean. Baina osorik iritsi ginen Calira, hori bai, gauez eta lotarako lekurik gabe. Autobus terminaletik gertu hartu genuen ostatu eta dutxa hotz baten ostean ziplo erori ginen lo goxoan. Hurrengo goizeko hegazkinera ametsetan iritsi ginen. Arazo gabeko ordu terdiko bidaia eta... Karibean gaude! Cali eta bertako saltsa dantzalekuak beste baterako utzi beharko..