5/4/16

Chachapoyas: Kuelap + Gocta

Després d'uns dies a la costa, tornem a pujar a la muntanya. Chachapoyas (traduit, "els habitants dels núvols), és en una zona de cella de selva. Relativament poc frondosa, però sempre humida, mig ennuvolada (d'aquí el nom) i sovint plujosa. El centre de la ciutat té cert encant, però el més interessant és pels voltants: una ciutat pre-inca, cascades, natura, els sarcòfags de Karají, etc. De tot, per temps i pressupost, vam visitar la ciutadella de Kuelap, i la cascada Gocta.

Kuelap és a dalt d'un turó, i fa 600 metres de llargada per uns 100 d'amplada. Fins que (suposadament a l'estiu d'aquest any) acabin el telefèric que en 10 minuts portarà els visitants des del peu fins a dalt, hi ha 3 hores de camí des de la ciutat fins a les ruines. 2,5 km més a peu des de les guixetes, i arribes als murs de la ciutat, amb entrades de "coll d'ampolla". Així, com deia el guia, "només calia un martell i els anaves pelant quan anaven entrant d'un en un per l'entrada estreta." La vegetació ha guanyat bastant de terreny a la ciutat, tot i que, en ésser vegetació exòtica (Arbres, lianes, bromèlies vermelloses...) els dóna un aire ben bonic a les ruines.

Les 420 cases tenien planta rodona per a resistir els terratrèmols, i estaven lleugerament elevades per combatre la humitat del terreny. Era lloc de culte, i molta gent arribava de llocs remots portant ossos d'algun familiar per tal d'enterrar-los allà, seguint la creença que així l'esperit d'aquest romandria en un lloc sagrat. Una costum més curiosa era la d'enterrar el avis junts, creient que així augmentava la fertilitat de la famílila. Però junts, vol dir junts, així que si un moria primer, treien els aliments d'una espècie de fresquera, i hi posaven el cos, que esperava pacientment (com si tingués gaire cosa més a fer...) a que l'altra part del C.A.F. (consorci d'avis de la famlília) se li unís, moment en què els dos cossos eren enterrats junts i alhora.

Gocta era una cascada qualsevol. Era alta, vivia tranquila en una zona de muntanya, indiferent als seus habitants, que la corresponien amb la mateixa indiferència. Fins que un dia un estrujen va arribar i la va medir, i ho va dir als paparazzis. De tot arreu van arribar per fer-s'hi fotos, com qui se les fa amb algú famós. De fet, no és desmerescuda la fama. Durant un temps, els seus 770 metres d'alçada (i que l'alemany se la sabia més llarga que la seva cinta mètrica) la van pujar al tercer lloc del Campionat mundial de cascades. No és que de tant de temps mullada s'hagi encongit, és que no va ser mai la tercera, sinó la setzena, però o bé no se'n coneixien tantes, o es feia veure que no, o estaven sense medir. En qualsevol cas, ara va rebent algun visitant, i els locals ho aprofiten per fer-hi quartos (i de quina manera, oju preus!!) Va valer la pena la caminada de 2 hores d'anada i 2 de tornada, més l'hora i mitja de pujada amb bat de sol des de la carretera general fins al poble/inici-oficial-de-la-caminada, ja que en no haver-hi gairebé turistes per la temporada baixa, no vam trobar cap moto-taxi que ens pugés. Sort que una família americana ens va recollir i ens va estalviar l'últim quilòmetre fins al poble... L'Ana va desistir a mitja tornada (la veritat és que no eren més de 12 quilòmetres anar i tornar, però amb la pujada inesperada del principi, i les pujades i baixades del camí, es feia dur), i vam fer una carrera mula contra ruc (a la mula hi anava l'Ana, el ruc era el Jordi corrent baixades avall i treient la lleguna a les pujades). Per cert, que va guanyar el ruc...

La cascada en si, 770 metres de caiguda repartida en dos salts: un d'uns 250 i l'altre, a sota, d'uns 520. Hauríeu hagut de viure la ventada provocada per l'aigua, que arribava baix atomitzada. 30 segons i rajàvem com si haguéssim estat sota la dutxa, i això que érem a més de 100 metres, no pas sota el salt! El pare de la famíilia americana cridava "és com ser al mig d'un huracà!!"

**************************

Después de unos días en la costa, volvemos a subir a la montaña. Chachapoyas (traducido, "los habitantes de las nubes"), está en una zona de ceja de selva. Relativamente poco frondosa, pero siempre húmeda, medio nublada (por eso el nombre) y a menudo lluviosa. El centro de la ciudad tiene un cierto encanto, pero lo más interesante son los alrededores: una ciudad pre-inca, cascadas, naturaleza, los sarcófagos de Karají, etc… De todo esto, por tiempo y presupuesto, lo que hemos visitamos nosotros es la ciudadela de Kuelap y la cascada de Gocta. 

Kuélap se encuentra en lo alto de una colina, y tiene 600 metros de largo por 100 de ancho. Para llegar hasta aquí, hay 3 horas en minivan des de Chachapoyas, aunque (supuestamente para este verano) estará acabado el teleférico que llevará a los visitantes a las ruinas de Kuélap en solo 10 minutos desde Tingo (a una horita de Chachapoyas)!! Menuda diferencia. Una vez llegado a las taquillas, hay que caminar 2,5km para llegar hasta los muros de la ciudadela, con entradas de “cuello de botella”. Así que como decía el guía, “con este tipo de entradas, por las que al fondo del todo solo pasa una persona, era suficiente tener un martillo para írselos cargando de uno en uno tal como entraban”. 

La vegetación ha ganado bastante terreno a la ciudad, aunque, al ser vegetación exótica (árboles, lianas, bromelias rojizas...) les da un aire bien bonito a las ruinas.

Las 420 casas tenían planta redonda para resistir los terremotos, y estaban ligeramente elevadas para combatir la humedad del terreno. Era lugar de culto y mucha gente llegaba de sitios remotos trayendo huesos de algún familiar para enterrarlos allí, siguiendo la creencia de que así su espíritu moraría en este lugar sagrado. Una costumbre más curiosa era la de enterrar juntos a los abuelos, pues se creía que así aumentaría la fertilidad de la familia. Pero juntos significa juntos, así que si uno moría primero, sacaban los alimentos de una especie de fresquera, y guardaban ahí el cuerpo, que esperaba pacientemente (como si tuviese mucho más que hacer…) a que la otra parte del C.A.F. (consorcio de abuelos de la familia) se le uniese, momento en el cual los dos cuerpos eran enterrados juntos y a la vez.

Gocta era una catarata cualquiera. Era alta, vivía tranquila en una zona de montaña, indiferente a sus habitantes, que le correspondían con la misma indiferencia. Hasta que un día un estrujen llegó y la midió, y se lo dijo a los paparazzis. De todas partes llegaron para sacarse fotos con ella como si de un famoso de altura se tratara. De hecho, no es fama desmerecida. Durante un tiempo, sus 770 metros de altura (y la astucia del alemán) la levantaron al tercer puesto del Campeonato mundial de cataratas. No es que de tanto de tiempo en remojo haya encogido, es que nunca fue la tercera, sino la decimosexta, pero o bien no se conocían tantas, o se miraba a otro lado, o la conocidas estaban aún por medir. En cualquier caso, ahora va recibiendo algún visitante, cosa que los locales aprovechan para hacer dinero (y de qué manera, menudos precios!!). 

Mereció la pena la caminata de 2 horas y pico de ida y lo mismo de vuelta. Más la hora y media de subida, con el Lorenzo dándole duro, des de la carretera general hasta el pueblo/inicio-oficial-de-la-caminata, ya que al no haber apenas turistas por ser temporada baja, no encontramos moto-taxi que nos subiese hasta el inicio de la caminata. Por suerte una familia norteamericana nos recogió y nos ahorró el último kilómetro hasta el pueblo... Ana desistió a mitad de la vuelta (la vedad es que en un principio, no eran más de 12 kilómetros ida y vuelta, pero los 5 km de subida inesperada hasta el pueblo, y las constantes subidas y bajadas del camino a la catarata hicieron la ruta bastante dura.). Así pues, hicimos una carrera mula contra burro (en la mula iba Ana, el burro era Jordi corriendo pendiente abajo y sacando la lengua cuesta arriba). Por cierto, ganó el burro...:P

La catarata en si, 770 metros de caída repartida en dos saltos: uno de unos 250m y el otro, debajo, de unos 520m. Increíble que vivir la ventolera provocada por el agua, que llegaba a la base atomizada. 30 segundos y estábamos chorreando, calados como si hubiésemos estado una hora bajo la ducha, y eso que estábamos a más de 100 metros del salto, no bajo éste! El padre de la familia norteamericana gritaba "¡¡es como estar en medio de un huracán!!"

**************************

Zurück auf die Berge nach einigen Tagen an der Küste. Chachapoyas (Quechua für "die Bewohner des Wolken"), befindet sich in einem waldigen Gebiet, immer feucht, halb bewölkt (daher der Name), wo es sehr oft regnet. Die Innenstadt hat einen schönen Flair, aber interessanter ist die Umgebung: eine prä-inka Stadt, Wasserfälle, Natur, Sarkophagen in Karajía usw. Von allem, aus Zeit und Budget-Gründen besichtigten wir die Zitadelle von Kuelap und der Gocta-Wasserfall. 

Kuélap befindet sich oben auf einem Hügel und ist ca.600 meter lang und 100 meter breit. Die Fahrt dauert ca. 3 Stunden von Chachapoyas, aber wenn die Kabelbahn fertig gebaut ist (voraussichtlich im Sommer), werden 2 dieser Stunden auf 10 Minuten gekürzt sein (von Tingo nach Kuelap sind nun 2 Stunden). Vom Ticketcenter bis an die Zitadlle sind es 2,5km Lauf. Die Mauer hat Flaschenhalsartige Eingänges, so dass, wie unser Guide sagte: “Mit solchen Eingängen, wodurch am Ende nur eine Person passt, reichte ein Hammer, um die Feinde einer nach dem anderen außer Betrieb zu setzen, wenn sie reinkamen“. 

Die Pflazen haben die verlassene Stadt besiedelt, doch weil es sich um exotische Pflanzen handelt (Bäume, Lianen, rötliche Bromelias, ...), verschönt es die Ruinen, die teils wie ein botanischer Garten aussehen. 

Alle 420 Häuser hatten einen runden Grundriss, um die Erdbeben zu widerstehen, und waren leicht erhöht, um wiederum die Feuchtigkeit zu trotzen. –es war ein Kultort, so dass viele Leute aus der Ferne kam, die Knochen von verwandten mitbringend um diese in der Stadt zu bestatten, damit die Geister dieser Verwandten im heiligen Ort ruhten. Eine noch kuriösere Sitte bestand darin, Opa und Oma zusammen zu bestatten, um, dem Glauben nach, die Früchtbarkeit der Familie zu verbessern. Doch zusammen bedeutet ja zusammen. Also wenn einer früher starb (was selbstverständlich fast immer der Fall war), nahm die Familie die Lebensmittel aus einer Art im Boden gegrabenen Kühlfach und bewahrte dort die Rest des zuerst verstorbenen auf, bis die andere Partei denselben Schicksal erlebte. Erst dann wurden beide Körper zusammen (und gleichzeitig) endgültig beerdigt. 

Gocta war ein normaler, unbekannter Wasserfall. Der war groß und schlank, und lebte in Frieden in einem bergigen Gebiet. Er ignorierte die Bewohner der region, die genauso mit ihm umgingen. Bis ein deutscher kam, ihm die Maße nahm, und die Tat mit großer Trommel in der internationalen Presse erscheinen ließ. Für einige Zeit belegte Gocta den 3. Platz in der „Wasserfall-Weltmeisterschaft“. Die schrümpfte nicht mit der Zeit, wie es mit der Wäsche oft passiert, sondern es wurden einerseits neue Wasserfälle entdeckt, andere genau gemessen, ... Damit senkte er auf Platz 16 im Weltrang. Auch nicht schlecht, Gocta, keine Sorge. Heutzutage kommen ab un zu Touristen, was die Locals nutzen um Geld zu verdienen (Was für Preise, die herrschen!!) 

Es war’s jedenfalls Wert, über 2 Stunden hin und gleiches zurück zu laufen (plus 1,5 Stunden von der Hauptsraße hoch zum Dorf/offizieller Laufstartpunkt). Die Nebensaison hat Vorteile, doch dadurch gab es so wenige Touristen, dass es unmöglich war einen Mototaxi zu finden, die uns fuhr. Glücklicherweise fuhr eine Familie aus Pennsylvania an uns vorbei und nahm uns mit für den letzten Kilometer bis zum Dorf. 

Anas Willen gab auf auf halbem Rückweg (es waren nicht mehr als 12 km hin und zurück, doch die zusätlichen 5km bergauf am Anfang, und die steilen Bergauf-bergab-strecken machen es schon zu einer relativ harten Wanderung). Also starteten ein Wettrennen Pferd gegen Esel (Ana ritt auf dem Pferd, das Esel war Jordi, rennend und laufend so gut er noch konnte). Übrigens, Esel siegte...

Der Wasserfall an sich, 770 Meter in zwei Sprüngen: oben 250m, unten 520m. Ihr hättet den starken Wind erleben sollen, verursacht durch das Wasser, was wie Nebel unten ankam. Nach wenige Sekunden unten (ca. 100m weitweg von Gocta) waren wir Patschnaß, als hätten wir eine Stunde unter der Dusche gestanden. Der Vater der Ami-Familie schrie: "es fühlt sich an, wie mitten drin in einem Hurricane zu stehen!!"

Kuelap












Gocta










1 comentari:

  1. ¡Qué guay! Vaya experiencia... y a mi no me queda nada para unirme a ella!!! Besotes pareja!

    ResponElimina